Ens alegra que ens convidin a escriure la nostra opinió sobre algun tema relacionat amb el vi. Ens alegra perquè no és un fet habitual, perquè si bé ja no cal parlar de por a l’emissió d’opinió lliure en el món del vi, sí que hi ha certa preferència pels continguts “flower-power”. I com tots sabeu, nosaltres no toquem aquesta corda. Dit això, anem per feina.
L’evolució de la DO Montsant, en essència, és paral·lela a la que el vi català ha experimentat des del 2000 fins avui; la diferència ha estat la velocitat a la què s’ha desenvolupat la mentalitat que ha donat lloc a aquesta evolució. Podríem dir que el procés de canvi s’ha accelerat més encara des de 2010 ençà. En aquest procés la DO Montsant ha pres consciència, a poc a poc, que el seu espai permet expressar diferents versions d’un vi peculiar, diferent, capaç d’anar al mercat a defensar una identitat pròpia. Val a dir que, gràcies al Coll de la Teixeta, l’arribada tardana del Montsant a l’expansió del vi català modern li ha evitat l’etapa de les varietats “nobles”, tan nociva per la vinya de les DO centrals (Pla de Bages, Penedès o Costers del Segre) com pel concepte que els elaboradors d’aquestes zones van formar-se del vi que havien de fer.
És, doncs, per aquest factor geogràfic que la DO Montsant només ha patit l’evolució de la “noblesa” de les varietats franceses, la primera versió derivada de l’adopció de les foranes: el concepte de “varietat millorant”. Podríem dir que en el cap d’alguns elaboradors encara hi és aquesta noció, però tendeix a la baixa clarament; les foranes minven a la zona del Montsant, tal com podeu veure en el gràfic següent.
Segons dades del juliol del 2021, aquest és l’estat de la vinya al Montsant ara mateix. Faltaria el detall sobre l’edat de les vinyes, que no sabríem d’on treure llevat d’una enquesta o una col·laboració estreta amb la DO; ja posats, potser que la proposem per l’any vinent per si de cas hi ha aquesta informació disponible. Però el que es desprèn és que la DO Montsant està en línia amb la resta del vi català, pel que fa als percentatges de varietat forana i tradicional; si de les 52068,55 hectàrees que, amb l’ajut de la trilogia del cava, suma en total la vinya catalana, els números diuen que hi ha un 79,01% d’hectàrees de vinya tradicional i un 20,99% de forana, vol dir que al Montsant la salut de la identitat de la vinya és molt alta, atès que molt pocs gotims van a parar a fer-ne vi escumós (i mai de la DO Cava). Això després d’un procés gradual d’empelt en el qual el merlot ha caigut en picat, més encara que el cabernet sauvignon.
El syrah aguantarà més temps l’empenta de la recuperació de les tradicionals. Molts pensen que aporta un toc de modernitat, una mica més de color… Nosaltres tendim a pensar que ajuda a fer més ampolles per aconseguir que la línia sigui més rendible, però que alhora vulgaritza els vins amb aquell toc de regalèssia i torrats (gairebé sempre arriba al cupatge passat per bota) que alguns confonen amb aquella modernitat que comentàvem fa unes ratlles. La blanca forana admesa, com que no arriba ni a 4 hectàrees (molt poc més del 0,2% de la superfície de vinya emparada), pensem que no cal ni comentar-la com no sigui per esperonar el consell regulador a considerar-la com el punt de partida per començar a posar ordre, tot traient-la del llistat tan aviat com sigui possible.
Des de fa uns anys, la DO Montsant es posiciona amb força per encarar un futur que confia molt més en la identitat i la unicitat dels seus vins que en l’ajut de les varietats “millorants”. Aquest ha estat sempre un llast que el vi català encara no ha superat del tot, un senyal d’una manca preocupant d’autoestima que potser hi és en l’ADN de tots els catalans des de fa tres segles. Alguns que encara no s’hagin plantejat passar-hi per sobre d’aquesta mancança històrica diran que la diversitat és la base d’una oferta diferenciada, i que això es fonamenta en una llista àmplia de varietats encara que estiguin globalitzades. Però tenim resposta.
Els vins d’un lloc que mereix una DO (és a dir, un lloc on hi ha història vitícola i vinícola) tenen un fonament en els segles que han passat des de la tria d’unes varietats concretes. Aquesta tria es deu fonamentalment a l’experiència, però dibuixa alhora un o més tipus de vins característics, que no vol dir que siguin iguals l’un a l’altre pel fet de compartir les varietats. On és la diferència, doncs? N’hi ha per donar i vendre, des de la climatologia diversa d’un extrem a l’altre de la DO, fins al sòl, el clon, l’edat del cep, la verema, els percentatges del cupatge, els llevats, l’estil de vinificació i la voluntat de l’elaborador d’obtenir un tipus de vi o un altre. Tots aquests factors han de dibuixar el ventall de la oferta d’una DO, i no una llista absurda condimentada amb tota mena de varietats globalitzades.
La DO Montsant està preparada per fer el salt que nosaltres proposem des de fa deu anys. Està preparada per renunciar a emparar aquest cep de cada cinc que és francès i que no té res a veure amb la història del territori protegit; i per tant, des del nostre punt de vista, el moment actual carrega la DO amb una responsabilitat gairebé històrica. Cal potser treure la por a les cooperatives, el darrer reducte on van a parar la majoria dels quilos de raïm francès. Per això no us volem parlar del passat, sinó del present i del futur.
Els vins del Montsant ja són de primer nivell mundial: només els falta que no hagin d’arrossegar les incoherències d’un llistat massa eclèctic de varietats admeses, per tal que no els facin ombra. A més, aquest gest serà, probablement, un acte pioner en el vi català, a banda de poder-se publicar a tot arreu generant una campanya de premsa gairebé automàtica. El passat ha servit per arribar a aquest punt; ara toca girar full per liderar un procés que ha de capgirar el vi català, mentre alhora es pren la iniciativa i s’encara un futur encara més brillant.
